la meva miserable historia

Quan vaig neixer qui s'ho havia de pensar que els meus pares que havien de passar tants mal de caps per mí? repassem una mica la meva historia.
vaig neixar el 2 de setembre de 1993 sempre he viscut a la mateixa casa,en un terreny que ja era de la meva familia, els meus pares feia poc que s'acabaven de casar, la meva mare era d'un poble del gironés anomenat fornells de la selva, el meu pare de Torroella de Montgrí de tota la vida.
La meva mare de seguit va fer amigues al poble, donava la casualitat que varies families s'havien conegut a classes de prepart totes teniem criatures del mateix any , al cap d'uns mesos algunes d'aquestes families van dur les criatures al mateixa guarderia i aqui va començar tot, als tres anys vam començar el parvulari de segit jo vaig tenir alguns problemes a l'hora del patí moltes vegades era castigat pels proferssors sense saber que havia fet, mes tard vaig començar primaria captava coneixements molt rapid pero les relacions socials eren el meu punt debil. llavors van començar les discriminacións em posaven etiquetes, em feien ofenses i atentaven contra la meva dignitat i amor propi. tothom ho feia, jo era la cosa de la classe i fins que vaig ser a 6e no vaig entendre que m'estaven fent mal. De la má de la gent a qui primer em vaig fer amic en aquells temps ja em començaven a girar la cara
això es va intensificar a 2n d'eso no hi havia dia que passes que no rebés jo dolor i llavors van començar les baralles, hi va haver un dia que es va organitzar un a batalla campal de cal deu al patí l'institut.
vaig dir prou, la mateixa colla m'ignorava i a l'institut un calvari, així que fa 6 anys agafava el bus i m'en anava a roses a una escola a 40 km de casa meva, alla vaig perdre un bon amic d'aquí, un dels pocs que em quedaven s'en va anar per sempre, ara m'en adono del que he perdut,vaig començar batxillerat a Banyoles, vaig aprovar 1r però a segon el vaig interrompre,no m'en sortia, però despre4s de 8 mesos, he començat a fer un cicle de telecomunicacions, me va força bé.

La humanitat no accepta les diferencies

Tots , en certa mesura , tenim alguns problemes i algunes dificultats a la vida. Això pot afectar de manera diferent la realitat del dia a dia de les persones. Si fem l’esforç de conèixer les persones que ens envolten, podem fer-nos una idea de com és la seva vida. Però, fins a quin punt som capaços de conèixer realment com és el seu dia a dia?

Intentem donar la volta a la realitat de l’altre?, estàs segur de saber què hi ha al darrere? vols seguir llegint aquesta carta? Jo t’hi convido.

Alguns naixem amb unes dificultats molt especifiques. Al principi els primers que s’adonen d’aquesta realitat són els teus pares, sobre la marxa vas fent la teva vida, però un dia t’adones que tu no encaixes amb la societat en general.

Sovint la gent veu noticies d’economia, és molt normal pels temps que estem vivint, però qui s’adona del que està passant a casa del teu veí? Simplement quan t’interesses per la seva vida, veus que no tot són flors i violes, un té Alzheimer, l’altre té càncer, ... i s’ho maneguen com poden. Poden rebre diferents ajudes, o atenció per part de diferents organismes, perquè són reconeguts per la societat.

Però que passa amb els malalts mentals? Algú es recorda de nosaltres? Jo crec que no. I us diré perquè.

La humanitat no accepta les diferencies, i aquí està el problema. Històricament quan hi ha hagut una diferencia se l’ha “matxacat” fins a fer-la desaparèixer. Fem memòria, a la 2ª Guerra Mundial què va fer en Hitler?

Porto 16 anys de vida, 9 d’aquests he estat buscant un diagnòstic, ja el tinc, Síndrome d’Asperger amb trastorn obsessiu - compulsiu afegit.

Ara pregunta’t, quines vivències he tingut? Quin és el meu dia a dia? Vols donar la volta a la meva realitat?

Aquí la tens: he estat víctima de bullying i ara per ara em preocupa que ningú m’assegura el meu futur. Veig difícil fer-me un lloc en aquesta societat, tot i que penso intentar-ho i em seria més fàcil si tu m’ajudes. Puc ser el teu veí i podries descobrir com sóc realment, et podria sorprendre.

Vull expressar el meu profund desacord amb aquesta societat que ens ha tocat viure.

I per acabar, em pregunto com la nostra societat ha arribat fins aquest punt? Fins on serà capaç d’arribar?

Benvinguts a aquesta societat.

Anònim

avui començo a fer aquest blog i us deixo amb un escrit meu que us deixarà glaçats , diuen que som purria de gent però la majoria no s'adonen el que tenen a les mans.